La Quebrada de Humahuaca

Després d'una setmana i mitja recorrent la Quebrada (del 17 al 25 de novembre) és difícil explicar tot el que hem fet, vist, conegut i sentit. Són terres meravelloses, pels seus paisatges impressionants, per la seva gent, la cultura i les tradicions tan i tan antigues.

Iniciem el recorregut a Jujuy, la capital de provincia, una ciutat plena de vida:cotxes, autobusos, venda ambulant, pobresa...i molta, molta contaminació. Aprofitem la calor per relaxar-nos a la piscina de l'hostel i també en una piscina d'aigua termal al mig de les muntanyes, a 20 km de la ciutat (Terma de Reyes).

Per endinsar-nos a la Quebrada agafem el bus fins a Purmamarca. Obrim bé les polsegoses cortines del bus per no perdre detall de les grans muntanyes que ens ofereix el trajecte, però no donem a l'abast, tot és espectacular!

Purmamarca és la gran botiga de "souvenirs-artesania" de la Quebrada. És un petit poble custodiat pel "Cerro de los 7 colores",muntanyes de tots colors que podríem estar observant durant hores! De bon matí, però, autobusos carregats de turistes hi fan parada per deixar allà tota la seva plata. Per això vam decidir anar d'excursió a les "Salinas Grandes", passant per sinuoses carreteres, pujant fins a 4170 metres i baixant al Salar, una gran extensió de sal que sembla talment un altre planeta!

Agafem motxilles i bus per pujar fins a Tilcara, un bonic poble i, sobretot, un bon hostel. La nostra estada va ser més social que cultural, ens vam ajuntar amb 2 argentins, 2 basques i 2 franceses per compartir experiéncies, conéixer les diferents realitats...i sobretot riure molt! Els argentins són "relocos"! Cal dir que també vam visitar una fortalesa pre-incàica, el Pukara, per conèixer com era la vida en aquell territori abans de les colonitzacions.

Amb molt bon record, marxem de Tilcara cap a Humahuaca, el poble més important de la zona. aquí hem establert el camp base per poder-nos moure sense la gran motxilla pels racons de la zona. Una jornada difícil d'oblidar va ser quan vam visitar una comunitat aborigen, Hornaditas, on vam estar hores xerrant amb el Narciso, "cap" de la comunitat, un home de gran saviesa innata. Vam conèixer l'entorn, el seu modus vivendi, com s'organitzen i treballen conjuntament seguint els seus coneixements indígenes. Per primer cop en el viatge ens hem pogut submergir a la vida d'un poble originari i la seva gent. És d'aquells moments en que t'adones del poc que gaudim de la vida realment...

L'endemà vam fer una escapadeta de dos dies fins Iruya, un poblet perdut a la Quebrada. Tres hores per camí de terra, admirant grans paisatges i passant per petits camins vora penyasegats! Allà ens vam agrupar amb 4 francesos, 4 catalans i 3 argentins, per compartir un asado i una bonica excursió a un poble veí al qual només s'hi arriba a peu, San Isidro.

Avui hem tornat al camp base, compartint el trajecte de retorn amb una parella italiana molt maca que ens ha acollit al seu cotxe. Ara toca descansar i preparar el trajecte de demà, que ens ha de portar cap a Bolivia...Anem obrint horitzons!

Fotos:

1. Artesania andina

2. El camí a Iruya

3. Hornaditas

4. El Cerro de los 7 colores

5. El Salar

Acudit:

A que no sabeu per que diuen que l'argentí és com un sastre?

"Por que, viste..." (entre cada dues paraules que diuen, una és aquesta!)

je je.

Salut

Salta i les Valls Calchaquíes

Trenta-vuit hores d'autobús ens allunyen de les platges i paisatges brasilers per tornar a l'Argentina i travessar-la d'est a oest per plantar-nos a Salta. Pel camí hem deixat els companys de viatge; les noies d'Olot primer, d'en Litus ens vam acomiadar a la terminal de Floripa, i també en Rober i la Mari, que després de dues setmanes i mitja ens deiem adéu a Puerto Iguazú, un comiat ràpid però segurs de tornar-nos a trobar.

Així que de nou solets i amb ganes de descobrir l'altra banda d'aquest gran país. Però com si per la vila ens moguéssim, de camí a Salta vam retrovar-nos les olotines, i amb elles vam estar els seguents quatre dies.

Un cop instal-lats a l'hostel de Salta i veient que les excursions organitzades a les muntanyes sortien molt cares, vam decidir llogar un cotxe; i l'endemà ja sortiem tots quatre cap a les altures andines i els poblets perduts enmig del nores. Vam voltar tres dies, vam fer 900 Km. per camins de cabra, vam ascendir fins als 4.200 mts. (en cotxe!) i vam contemplar els paisatges més increibles que recordem fins al moment, la immensitat i nosaltres. Ens acompanyaven també els "cardones" (grans cactus), llamas (animal autòcton), núvols de mil formes i muntanyes de molts colors; semblaven paisatges d'antigues pel-lícules de l'oest.

Vam passar per pobles idíl-lics, com Cachi, un poblet blanc enmig del marró de la terra i vam observar també la Quebrada de Cafayate, amb les seves formacions rocoses. També vam dormir en un càmping, en una cabaneta, per poder el dia seguent resseguir la carretera de terra que puja al costat del "Tren de las Nubes", arribant a San Antonio de los Cobres, un altre oasi enmig de tota aquella meravella hostil. Per acabar, i pujant una mica més, vam arribar al viaducte de la Polvorilla, una obra d'enginyeria a 4.200 mts. d'altura, un tros de ferro tocant els núvols.

Després de totes aquestes emocions tornàvem cansats i enpolsinats cap a Salta de nou. Allà ens tornàvem a acomiadar de l'Anna i la Laia, seguien el seu camí. Nosaltres vam decidir reposar tot el cap de setmana, reposar el cos pel cansament i el cap per assimilar tantes meravelles.

Per cert, el nostre descans va servir també per adquirir per fi un kit per prendre mate, només ens falta l'accent per perdre'ns entre els argentins...

Fotos:

1. muntanyes multicolors a les valls calchaquíes

2. dalt del viaducte de la polvorilla, per on passa el "tren de las nubes"

3. viaducte de lluny

4. formació rocosa, el "Sapo" a la Quebrada de Cafayate

5. paisatge infinit a les valls Calchaquíes

Acudit: S'obre el teló i es veu un kinki perdut com entra sense problemes al cèltic. Es baixa el teló. Es torna a pujar el teló i el kinki està fora del cèltic cagant-se en el segurata i renegant!!

S'abaixa el teló.

Com es diu el cantant?

Man echao!!!!! (Manu Chao?)jejejejejeje.

Apali!!! Salut

BRASIL!! lalara lara lara la!!

Després de 15 hores de viatge en bus, i amb moltes ganes de sol i platgeta, vam arribar a Florianópolis!És una illa al sud de Brasil, que queda conectada per un pont amb el continent, i que no sembla tan pobra com diuen que és la resta del país. Aquí a l'estiu s'omple d'argentins i surfistes, ja que això és el paradís de les grans onades, així que està bastant pensat pel turisme.

Tal i com vam arribar vam decidir allunyar-nos de la ciutat i descobrir platges verges, així que després de deixar-nos enganyar per un "guia" vam acabar en un apartament per nosaltres solets (amb els valencians, dos noies d'Olot i el Litus!) a Barra do lagoa, un poblet mariner amb una platja kilomètrica.Un bonic lloc, però que només vam poder veure amb núvols i pluja...també és mala sort!

Sense desanimar-nos, al cap de 3 dies vam desplaçar-nos cap al sud, on hem estat també uns dies, però veient una mica el sol i posant-nos un poc morenets, per fi!Hem pogut fer excursions per descobrir diferents platges i racons, i tot i que l'aigua està congelada, el Jordi s'ha banyat a totes!Volíem provar de fer surf, perquè ens van comentar que es poden veure dofins i tortugues, però al final el temps no ens ha acompayat. De moment hem trobat molts pingüins i peix globus, però més morts que vius!És que ara és època de migració i ens van explicar que molts pingüins es cansen, la corent els arrossega i quan arriben a la platja ja no ho resisteixen...Pobres!Al principi impressiona, però és llei de vida, no? Sort que no és a totes les platges!

I bé, aquest cap de setmana acabarem de descobrir l'illa, a veure si tenim 2 dies de sol de relax a la platja...que no fer res també estressa!jeje!I després tornem cap Argentina, si sobrevivim a les més de 24 hores de viatge que ens esperen!

Fotos:

1.Platja Pantao do Sul

2.Platja barra do Lagoa

3.Cachoeira da Solidao (Gorg aprop del mar)

4.Salt a les dunes de Joaquina

5. Esport rei a les platges de l'illa

Fins al proper noticiari!

Petons i abraçades!

PS: Acudit:Sabeu per què mengen tan els peruans?Perquè mengen com una "Lima"!!!!jeje